Aquesta es la primera vegada que escric al meu propi blog i es per presentar-me : tinc 58 anys, estic casada i tinc tres fills i un net. La idea de fer un blog va ser dels meus fills ja que un d'ells s'emportava menjar a la feina que quan venia a casa jo l'hi donava, i que compartia amb un company. Es veu que el trobaven bo i així va ser que em va animar a que escrigués les receptes per que les podés consultar el seu amic. La meva filla, que es un crac de la informàtica, va fer la resta, el disseny, el personatge dels Simpsons, que es clavat a mi, i el títol. Escriuré un cop al mes, les meves coses: receptes i coses que a mi em semblen que poden ser agradables de llegir, sense cap més pretensió que poder comunicar-me mitjançant aquest miracle que és internet.
La meva casa, el meu balcó i el meu poble son vulgars, però tenen la gracia que son meus: l'escala amb les seves ínfules de "Lo que el viento se llevó"; el pis ple de fotos de tota la família, mobles de la meva àvia, records de tota una vida; el balcó amb vista preferent a tooots els veïns de davant i amb uns quants testets amb unes plantes dignes, però gens espectaculars, que son les úniques que el sol ha perdonat..... i això es tot, i és el que expressa aquesta poesia que a mi m'agrada i que m'emociona llegir i que vull compartir amb tots vosaltres.
El meu poble
Jo tinc el meu poble com el té tothom.
No cal pas que digui quin es el seu nom,
ni cal que les seves virtuts enalteixi,
ni les seves gràcies una a una expliqui,
si una muntanyola li fa de capçal,
o besa ses planes un riu immortal,
per que arreu hi ha ciutats, viles i pobles
més grans, més formosos, més bells i més nobles,
però enlloc sentiria el que sento aquí
on totes les coses em parlen de mi,
on totes les coses em son conegudes
i m'evoquen hores dolçament viscudes.
Quan dic: el meu poble, ja he dit sa lloança
i perquè l'estimo sense comparança,
que no conec més amples confins,
que aquestes muntanyes d'alzines i pins.
Així doncs, ja sap tothom
quin és el meu poble, quin és el meu nom.
Què hi fa, que altres siguin més grans o més bells
si el que té el meu poble no té cap més d’ells?
Què hi fa, si en cap banda l’ànima interpreta
com aquí, les coses que el sentit penetra
aquí on cada cosa se’m torna eloqüent
i palpo ma vida dispersa en l’ambient?
Joan Arús i Colomer
Això és tot per avui, el pròxim dia començaré a penjar les meves receptes, i faré les entrades més curtes!
6 comentaris:
Hola Magdalena!
Em sembla una gran idea això d'anar penjant receptes. Ens serà útil a tots, no només a la família sinó a qualsevol que entri a llegir el teu blog. Qui entri ha de saber que la vedella amb bolets de la Magdalena és la bomba -a mi abans de provar el seu, era un plat que no m'agradava gens, i ara m'encanta. I també les faves a la catalana. I el caldo de Nadal. I la carn d'olla. Mmmmh. I la vichyssoise -un dels meus grans favorits. I les gambes. Tot és molt bo.
El Boi dorm, malgrat les vacunes, i tot va bé. Com sempre. Molta placidesa al Guinardó de Barcelona.
Bona nit i visca la Martina.
EUGE
Hola mana!
ben segur que hi haurà afluència de gent amb les receptes tan exquisides que prepares.La teva mare, la padrina, una bona mestra, una gran cuinera i tu a part de la pràctica i la dedicació està clar que la genètica també hi ha tingut alguna cosa a veure.
Cesca
Mama, ets la millor! El blog està molt bé, i quan pengis receptes ens anirà de perles a tots, fills i amics!Jo demano receptes de pasta de les que tan m'agraden, i també les croquetes, el vichyssoise, les faves també, la salsa revolucionària...TOT I TOT.
Molts petonets
Maria
Màgrada molt aquest poema, jo treballo en un restaurant i fa uns mesos, una dona va llegir-ho en un aniversari..es molt maco..esperem las evas receptes. Andrea
I la famosa receta de les mandonguilles al CUrry que !!!!!!!
vingaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaa
PD. jo soc "l'amic"
Jo la vichyssoise la faig moooolt sovint com la fa la mama i sempre triomfo a casa. De vegades fins i tot l'he fet amb carbassa en comptes de carbassó i queda d'un altre color (molt més divertit!) pero igual de deliciosa.
El Jurados te rao les mandonguilles al curry boníssimes (de fet quan les portava a la feina ell se'n fotia la meitat el molt golafre!)
Publica un comentari a l'entrada